Figues flors madures, calor, i una musiqueta senzilla i alegre…

Quan encara resplandeixen dins les nostres orelles, els repiulos del flabiol que han fet ballar falaguer Sant Joan Pelós, ja sentim un violí que, gemegant-gemegant, capta per a la festa de Sant Marçal, encara que enguany pareix que aquestes festes han volgut anar tacades de dol.

Felanitx tenia, i conserva encara ara, un calendari de festes fitat aquí i allà, amb músiques i tonades pròpies. Una d’elles, la música de Sant Marçal; aturada, de vegades per força, i d’altres per motius més bajans, una partida de vegades. D’ençà que sabem que l’amo Andreu Xet i l’amo en Toni Bielí es passejaven amb el flabiol i el violí, acompanyant els obrers que captaven, ja dins els primers anys del mil nou-cents, la capta i la música se n’ha anat en orris quatre vegades. La primera, forçada per la II República, quan l’any 1931 es prohibiren les manifestacions religioses al carrer. Però l’any 1934 va tornar a sortir al carrer, interpretada per l’amo en Joan Marilla, l’amo en Joan Boc i l’amo en Guillem Lluc, que feren la darrera capta l’any 1938. Altra aturada, fins que l’Ajuntament de 1949 demana que es restableixi. Aquest pic els sonadors són l’amo en Miquel Calderó, l’amo en Toni Corneta i l’amo en Toni Coloma. Sis o set anys després, la mort del violiner Calderó posà fi altra vegada a la música. Els sonadors de s’Estol des gerricó captaren un any al so del gigu-gigu. Era el 1996 la darrera vegada, fins que l’any 2008 prendria la forma actual.

Si és ver que la capta ha fet fallida quatre vegades, també és ver que ha estat escrita en solfa en quatre ocasions més. La primera, per part de l’Ajuntament de 1920, amb les músiques de Sant Joan Pelós i dels Cavallets. L’estiu de 1926, Baltasar Samper la transcriu de bell nou quan recull material per al Cançoner popular de Catalunya. El músic Bartomeu Oliver Martí en fa una variació per a l’obra Sons de Mallorca, estrenada a Barcelona l’any 1950. I mestre Miquel Perlòia també en fa uns arranjaments propis per al pròleg d’Un ciutadà a matances, estrenat a la vila, l’any cinquata-tres. I per tres vegades n’han enregistrat el so a un format de disc: la Fundació-museu Cosme Bauçà, l’any 1970, el grup Sis Som, en un disc homònim, l’any 1987, i vuit anys després ho va fer s’Estol des gerricó.

Aquesta és la música, la capta i la seva història, en quatre pinzellades, i a dia d’avui miram de conservar-la tal com la coneix encara ara la gent més granada de la vila. Una senzilla comitiva, amb un violí, una guiterra i un guitarró, sona i capta donatius que es destinen a beneficència. La tonada de ritme binari és fresca, alegre i aferradissa. Bé ho demostren els peus de la gent que l’escolta, que sense poder estar aturats, agafen el compàs de la música. I entre l’any la recorden i la cantussen amb aquella cançó que diu…

Gigu-gigu Sant Marçal

que està dins una garriga,

i no pot menjar cap figa

perquè no té figueral.

Haurem d’esperar dotze mesos més per tornar sentir gemegar el violí, que el dia sigui llarg i calent i la nit fresca, que torni l’esplet de figues flors madures, dolces com la mel.

Tià “guingaia”

Sants i músiques de juny.

Sant Joan Pelós, va vestit de seda… falda i capa de seda, planxades de bell nou; una corona de llautó, lluenta, neta com una patena; una cabellera, aclarida d’embulls, de tants de bots i fues; una careta amb les vetes enmidonades de la suada de l’any passat; una creu lleugera, de llistons; i unes espardenyes blanques, l’espart de les soles, esquinçat de tant de ballar. Això és el nostre Sant Pelós; i bots i títeres !

Hom sap el pas que Sant Joan va tenir amb la Infanta Doña Isabel, i no l’hem de retreure altra vegada, però és cert que això ja venia d’enrere, i a finals del segle XIX, la premsa escrivia d’ell que era un “bufo y carnavalesco personaje” o bé “la ridiculez que encierra en su parte popular la exhibición de un arlequín vestido de manera extravagante y su danza no menos extraña”¹. No estava de moda, diriem ara. Per sort, fa anys que es va girar la truita, i els felenitxers n’estam gojosos del nostre Sant, fins al punt que l’Ajuntament actual ha fet petició al Consell de Mallorca perquè, juntament amb els Cavallets, Sant Joan Pelós sigui declarat d’interès cultural. Aquest fet, s’acaba de confitar amb la publicació d’un DVD per part de la Fundació Museu Cosme Bauçà i l’Ajuntament, l’any 2005, i gràcies a la feina den Joan Xamena Galmès i n’Andreu Adrover Tirado, i d’altra banda la publicació, enguany, d’un llibre den Ramon Rosselló Vaquer, on s’hi troben gran quantitat de notes dels arxius del Convent i de la Parròquia que fan referència a Sant Joan Pelós, els Cavallets, Àguiles i Sant Marçal, tan llunyanes, que algunes es remunten a l’any 1671.

Per no dir que aquestes publicacions són, per ventura, més importants que el fet en si de declarar aquests balls d’interès cultural, diré que de ben poca cosa ens serviria tal proclamació, si els mateixos felanitxers no en poguessim conèixer la història ni els detalls. Són un fet extraordinari que es mereix tota la meva admiració.

Sant Joan Pelós tornarà ballar, dilluns horabaixa, de les set en amunt, pels carrers de la nostra vila. El sant que cada any balla i bóta ben igual de content i falaguer. Noltros no; noltros de cada any més feixucs i carregats de penes. I aquest ho serà, un any de no massa alegries. Dues persones no hi seran enguany. Dues persones que varen viure per donar vida a Sant Joan i la seva música.

L’amo en Tomeu de sa pipa, qui per més de trenta anys encarnà el Baptista, va deixar aquest món a noranta-set anys, a les acaballes de l’estiu passat. I encara no fa quaranta dies, morí na Francesca Adrover Tirado, que a més de deixar una guiterra orfa de mans que la facin sonar, deixa fet un llarg camí per dignificar la música popular i tradicional, un caramull gros de solfes compostes, cançons de ball i altres tonades, i les fites ben clares d’una vida dedicada a la música i la cultura popular. I a Sant Joan, trenta-dos anys, seguits, d’acompanyar-lo amb la seva guiterra. Persones que, gràcies a la seva feina i exemple, han fet perdurar aquesta, i d’altres tradicions.

.

.

I si no hi ha res de nou, el diumenge de davant, i coincidint amb la festa de Sant Marçal, i fent volta pel mercat dominical, tornarà sortir la música de violí, guiterra i guitarró que acompanya la capta del Sant bisbe.

Es molt difícil, per no dir impossible, imaginar com una música tan sezilla, i una obreria tan petita, arribaren a ser tan populars com ho foren. Avui vivim en un món en que tot fa música, d’ençà que ens aixecam fins que ens tornam colgar: el despertador fa música, el cotxe també, a la feina, molts n’escoltam, la televisió, el telèfon mòbil, etc…, però pensem que aquesta capta, segons algunes notes d’arxiu es remunta a l’any 1842, i per aquelles saons era realment difícil sentir música, fet que segurament la va fer tan popular. Tot i les interrupcions que patí aquesta petita comitiva, molta és la gent que encara la recorda, cosa que ens va empenyer ara fa sis anys a tornar-la al lloc que tenia dins el calendari festiu felanitxer, i és ara, entre Sant Joan i el principi de juliol, quan la gent parteix de bon de veres al port, que torna sonar aquell gemec de violí que la gent escarnia amb allò del gigu-gigu…

Tià “guingaia”

1Extret del llibre “Els Cavallets, les Àguiles, Sant Joan Pelós, Sant Marçal i les Sales” de Ramon Rosselló Vaquer.

Carros a sa plaça.

Cas Concos conserva encara ara el vell costum de fer broma pels darrers dies. Així és que aquests vespres passats, la jovenella ha tirat tests. Corregudes, rialles, i a vegades fues, perquè els encalcen. El sendemà dematí les madones grenen la carrera, i parlen de la feta amb les veinades.

Però és el vespre del darrer dia quan els joves duen pensada la més grossa, anar a cercar carros i dur-los a la plaça, suarran del campanar, on hi romanen, just quan entra la Quaresma.

En queden pocs avui dia, de carros, i molts, arreglats o restaurats, estan guardats amb pany i clau com un gelós tresor, però així i tot el poble concarrí no deixa perdre aquesta estampa d’altre temps, quan els devertiments dels fadrins eren esbucar balls o tirar-hi mosques d’ase, penjar arades al forcat dels arbres, o vetllades com aquesta del darrer dia.

Coneixem la vila ?

Sense anar massa enfora, coneixem la vila ?

Oratori del Calvari.

És bo, desiara, sortir a fer una volteta, però, coneixem la vila ?

El rector D. Sebastià Serra pensà edificar damunt el Puig des Call un oratori dedicat al Sant Crist, a semblança del Calvari de la seva vila de Pollença.

L’any 1851 adquirí els terrenys necessaris, i pel gener de l’any següent es construí un camí per pujar-hi, i s’hi col·locaren unes estacions dels Passos o Via Crucis. Pel mes de juliol, Mn Serra, ja canonge, col·locà la primera pedra de l’oratori, el qual no s’acabà de tot fins l’any 1856.

Mercat municipal.

Després d’una de difícil, aquesta…  on és ?   Coneixem la vila ?

És l’edifici del mercat, conegut popularment com “sa plaça”, que fou construït durant la segona República, els anys 1933-1936, segons el projecte de l’arquitecte D. Francesc Roca i executat sota la direcció de l’arquitecte C. Garau, ocupant el solar de l’antic hospital.

Convent de les Germanes de la Caritat.

I aquest escut d’on és ?   A quin frontis l’anirieu a cercar ?    Coneixem la vila ?

El rector D. Antoni Roig fundà l’any 1798 una associació de quatre dones piadoses, les quals devienviure en comunitat i  tenir cura de l’educació i instrucció de les nines i assistència als malalts pobres. La petita congregació  ideada per atendre a les necessitats de la Parròquia de Felanitx, s’estengué a altres pobles amb noves fundacions.

L’actual casa del carrer de la Caritat fou adquirida l’any 1812 i ampliada i posada més o menys en la forma actual l’any 1847. La capella va ser edificada els anys 1889-1892 segons plans de Pere d’Alcàntara Penya.

Estació enològica.

Temps de raïm… però d’on és aquest ?   Que en sabem d’ell i d’aquest edifici ?   Coneixem la vila ?

És l’estació enològica, creada per Real Orde dia 1 de desembre de 1910. Tenia per finalitat estudiar tot lo pertinent al cultiu de la vinya i a l’elaboració del vi. L’Ajuntament construí l’edifici l’any 1913, i el seu primer director fou Don Ernest Mestre.

Va ser suprimida per orde ministerial el 23 de novembre de 1940, i després transformada, el 1941, en laboratori provincial.

Es canó.

Què és ?  On és i per què ?  Coneixem la vila ?

El canó del Convent és una romanalla del pas de l’exèrcit del pretendent al tron d’Espanya, Felip de Borbó, durant la guerra de Successió (1700-1714). El 16 de juny de 1715, les tropes felipistes comandades pel general d’Aspheld, desembarcaren a Cala Llonga i després d’enfrontar-se a una guarnició fidel a l’arxiduc Carles d’Austria, a la que formaren uns sis-cents felanitxers -dels quals en moriren sis- vinguren a Felanitx, acamparen al camp de la Traïció (devora el Convent) i dia 18 seguiren cap a Alcúdia.

El canó restà abandonat o oblidat, arrambat a la façana del Convent, com a testimoni mut d’uns esdeveniments que, dissortadament, varen canviar el rumb de la història del nostre poble.

Tortitx.

On i que és ?   Coneixem la vila ?

És la casa de Tortitx, edificada devers els anys vint, d’un estil modernista.