31 de desembre. Aquell de 1229…

-Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

• En tants d’anys com han passat,
  la meva memòria flaca,
  d’aquella festa tan maca
  no en traurà cap ni trellat;
  jo no veig res que em record
  d’aquells temps les alegries …;
  tothom, tothom ja s’és mort,
  i com més transcorren dies
  més se torna el cel funest,
  més i més mon cos s’inclina.
  – Digau-mos-ho prest, padrina!
  Digau-mos-ho prest!

• Quin dia aquell! Alimares,
  tamborinos, xeremies,
  balls pertot, i galanies
  i alaques riques i rares,
  retaulos, domàs, festers,
  drap-rasos i brenques d’om,
  murta pel mig dels carrers
  i la gent de gom en gom.
  Quin dia aquell de més trui!
  I era avui mateix, mesquina!
  – Tal dia com avui, padrina?
  Tal dia com avui?

-El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots el llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malici
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

• Callau, i teniu pacienci
  que tot, tot vos ho diré,
  i res més vos contaré
  si no escoltau amb silenci.
  Dons sabreu com en memòria
  del dia de la Conquista
  feien funció de tal glòria,
  que era una cosa mai vista,
  i admiració dels estranys,
  que en venien … de la Xina.
  – Que ja fa molts d’anys, padrina?
  Que ja fa molts d’anys?

• Ja en fa molts; i s’aplegaven
  davant Cort els cavallers
  i a cavall molts de carrers
  en processó transitaven,
  a la moda antiga armats,
  de cap a peus brufats d’or,
  amb rics mantells adornats
  de lama o tissú del bo;
  per aquí anaven passants
  cap a Santa Catalina.
  – Per aquí davant, padrina?
  Per aquí davant?

• Per aquí mateix, i amb ells
  anaven vestits de gala
  els tamborers de la Sala,
  macers, mestres i virells,
  i hi anaven els Jurats
  amb les gramelles i els rissos,
  curials i sobreposats,
  el Regiments dels Suïssos,
  i el Duc vestit de Virrei
  amb senyors de sa oficina.
  – Vestit com el Rei, padrina?
  Vestit com el Rei?

• Tots els frares, els mossons,
  capellans, inquisidors,
  trompes, pífols i tambors,
  el Regiment dels Dragons,
  i després amb creu alçada
  els canonges de la Seu
  i el Bisbe, mitra posada,
  que aquest dia anava a peu,
  i a la fi, per més honor,
  una música divina.
  – Quina processó, padrina!
  Quina processó!

• I pel mig de la Colcada
  llibrees molt ben vestides
  dels cavalls duien les brides
  que eren de plata daurada.
  Les dames amb cintes d’or
  i gual·laretos estaven
  esperant els cops amb por
  dels ous noscats que tiraven
  tots els seus enamorats,
  com a cortesia fina.
  – Ous noscats heu dit, padrina?
  Qué són ous noscats?

• Capsetes de cera fina
  ben closes perquè no en surta
  de dedins l’aigua de murta
  o de rosa alexandrina,
  quan les carrosses passaven
  amb les dames, els senyors
  tirant-los-hi les banyaven
  d’aigües de bones olors;
  i els ous noscats de picat
  estaven plens de farina.
  – Que en veure cap mai, padrina,
  d’enfarinolat ?

• Encara ric d’un senyor.
  Tanta en duia que plorava
  el vespre quan me n’anava
  a davant ca’n Rosselló,
  per veure fermat pel cos
  penjat com una miloca
  un animalot molt gros
  que es deia “El Drac de Na Còca”
  amb barram d’aquí a allà
  i una llengua serpentina.
  – Quina por que em fa, padrina!
  Quina por que em fa!

• I la processó sortia
  a rodar per devers l’Horta,
  i quan tornava a la Porta
  amb tres cops de creu l’obria.
  Voltava ran – ran murada
  i amb una cara xereca
  davant la Porta Pintada
  el senyor Lluc de la Meca
  entregava al senyor Duc
  les claus dins una bacina.
  – Qui era el senyor Lluc, padrina?
  Qui era el senyor Lluc?

• Era el senyor Lluc un veí
  dels més facetos i vius,
  cap-de-guaita dels captius,
  com si diguéssem son rei.
  Més titeretero que un lloro,
  amb lo cap ben empolvat,
  representava el Rei Moro
  quan entregà la Ciutat
  an el Gran Conquistador
  de la perla mallorquina.
  – I el botifarró, padrina?
  I el botifarró?

• Així el ceptre anomenaven
  que duia en les seves mans,
  tots els al·lots ignorants
  que sols de riure es cuidaven;
  amb ell feia postissures,
  bel·landines i felets
  a les nines; i elles, pures,
  reien com a babaluets
  en veure el bastó brunyit
  que era un tronc redó d’auzina.
  – Jo hauria esclafit, padrina!
  Jo hauria esclafit!

• Ja la Ciutat entregada,
  pujava la processó
  per la costa del Bastió
  fins esser a la Raconada.
  Llavó entrava per davall
  el mateix arc que hi ha allà
  per on diuen que a cavall
  el Rei en Jaume en passà,
  que era el portal principal
  de la ciutat sarraïna.
  – El mateix portal, padrina?
  El mateix portal?

• El mateix, i a Sant Miquel
  la Colcada s’aturava,
  i una missa allà es cantava
  dant gràcies al Déu del Cel.
  Mentrestant els majordoms,
  els mercaders i els notaris,
  els peons amb los prohoms,
  sobreposats i clavaris,
  i deu cavalls cotoners,
  seguien per ca’n Moixina.
  – I llavó, què més, padrina?
  I llavó, què més?

• Corria tot el seu curs
  la solemne processó;
  i acabada, en el balcó
  d’Almoina, feia un discurs
  un Regidor dels més savis,
  en el qual feia memòria
  del valor dels nostres avis
  beneint cent noms de glòria;
  bons llinatges! ai! jo en sé
  que ara passen fam canina.
  – Que ho sabeu de bé, padrina!
  Que ho sabeu de bé!

• I el senyor Lluc, tot encès,
  ben vestit de cap a peus
  mentres treien els arreus
  dels Rei, amb lo cap d’arnès,
  a Cort, feia reverències,
  capades i cortesies,
  i tot eren vossel·lències,
  vosses mercès, senyories;
  i feia, per cobrar nom
  d’agut, bots de pantomima.
  – A davant tothom, padrina?
  A davant tothom?

• Oh, Senyor! Quantes famílies
  mortes sense successió!
  Ca’n Net el comanador,
  els Sales, els Santacílies,
  ca’n Torrella de Borneta,
  ca’n Ferrandell, ca’n Pujades,
  ca’n Moranta, ca’n Dureta,
  Bergues, Serraltes, Sanglades,
  Sunyers, d’Oms i Desclapers!
  Senyors tots de bandolina.
  – Què de cavallers, padrina!
  Què de cavallers!

• Ai! tot passa, i quina prova
  que en el món res és etern!
  Tot ho vol a lo modern
  d’aquest segle la gent nova.
  Cadufos dels vells passats
  són, i festes de mal to
  aquelles solemnitats
  que parlaven an el cor;
  poc a poc el món novell
  al món antic assassina.
  – Quin temps era aquell, padrina!
  Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històris.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!

Pere d’Alcàntara Peña i Nicolau.

Nadal d’altre temps.

No havia fet massa fred, encara, però fa una serena que talla. A les acaballes de l’any arriba el fred, i Nadal. Les mateixes festes de cada any, però cada vegada celebrades de manera més diferent a les d’altre temps passat. No vull dir ni millor ni pitjor, però no oblidem la importància que li donaven a aquestes festes en temps dels qui ens han regalat la vida i aquest bell raconet del món.

Fa més de vuit dies que comencen foc amb les clovelles d’ametlla que l’amo ha trencat, per fer vetllada, perquè és hora de fer el torró. La madona ja ha pastat i té les coques a punt d’enfornar, i a dins el rebost, una dotzena i mitja de panades de bona mida esperen els familiars que es dia de Nadal i la segona festa vendran a donar els molts d’anys. Els menuts van desimvolts per enrengar el betlem. A davall l’escala o a un racó de l’aigovés, la taula de les matances o una post amb dos banquets i uns faldons de domàs. Unes muntanyes de soca de figuera o un parell d’estelles sanes d’ametller, una garriga de brots d’estepa, caminois de serradís i tanques de terra de mata o call vermell, pastures d’herba de la roca i un mirall que vol ser la mar. I a s’enfront, la cova; de macs de torrent i degotissos, i ample per donar cabuda al Misteri i a tota la tropa d’homoniqueus de test que s’atraquen a veure el Bonjesuset. I els al·lots que tenen més paciència retallen neules amb dibuixos i brodadures.

Dissabte de Nadal horabaixa la madona ja comença a preparar el dinar del sendemà, que han de venir tots. Entrada de fosca encenen un tió des més grossos, es tió de Nadal, per tenir la casa ben calenta, i el vespre, amb una fua sopen aviat, d’una llesca de pa i llonganissa torrada o un botifarró, si ha fet les matances tardanes. I ja és ben hora d’anar a Matines. La Parròquia lluu, el betlem és una monada, i l’orgue fa un estrall de sons i repiulos. A mitjanit, un sibil·ler menut, però amb una veu tan fina com els àngels, s’enfila a la trona i canta les desgraciades senyes del Judici.

Gran foc de Cel davallarà,

mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits.

Nadal dematí. Dia d’anar a veure quatre betlems i els concos i ties, que ans de migdia han d’acabar d’enllestir el dinar. Arròs, porcella i endiot rostit, coca i tota casta de torró i de suc. Hores de seure a la taula, i els menuts, enfilats damunt la cadira diuen la poesia, i els més grans s’eixuguen una llagrimeta quan els donen els molts d’anys. No poden ser molts ja, pensen, i més si enguany ja hi fa falta qualcú. El ritual antic de besar mans, mans que llavor deixen caure un duro de plata. I el dia de la segona festa dinen a ca ella.

Amb manco rebumbori les festes arriben fins al dia d’Els Reis, bulla grossa dels més petits quan veuen que les seves sabates són buides de faves o garroves que havien deixat pel cavall del rei, i just devora hi ha un cavallet de cartó o una rutla, i una pepa per la nina. El mateix dia horabaixa a alguns llocs hi representaven Els Reis, restes d’un antic acte sacramental de l’Adoració. Molt coneguts són els versos del Rei Herodes, que més encès que un misto crida

-Que te pareix, secretari,

que hi puc anar confiat,

amb un poble que s’ha alçat

a favor des meu contrari ?

La cosa acaba amb una enrabiada feresta i dos dimoniots que el tiren a dins l’infern fet de flamarades de quatre papers de diari. I per aquell temps no hi havia més entreteniments que aquest. Darrere tot això hi vendrà Sant Antoni, els darrers dies… però també la feina feixuga, perquè no tot és tan bo d’hermosellar com aquestes quatre pinzellades de Nadal. Ara només em queda desitjar-vos que passeu unes bones festes, que tengueu un any tan bo o millor que aquest, i que entre tots no deixem que tot això caigui en el més trist oblit.

Tià “guingaia”