L’ENTERROSSALL DE SA TIMBA.
31 DE MARÇ DE 1844.
L’any passat ja vaig parlar de la part del cançoner popular que va generar aquesta desgràcia, i enguany, gràcies a una plagueta de l’historiador Miquel Bordoy publicada en el centenari del desastre, contaré amb les mateixes paraules del llibret com es va viure aquell moment, unes paraules que fan posar la pell de gallina.
Dia del Ram horabaixa. A damunt es replà s’arremolinen més de tres mil persones per veure el Via Crucis, la trista paròdia de la Cucifixió, que sortida de la Parròquia, fa les tres primeres estacions i enfila el carrer Major per amunt. S’atura a la quarta, just a sen endret del portal de Santa Rosa, i don Simón Bordoy “casai”, dret damunt una cadira, a modo de trona, comença a predicar l’amarga trobada de Jesús amb sa mare. Davant ell, la processó aturada: les vexil·les, els encapironats, els soldats amb les llances i el capellà don Bartomeu Oliver Capó “calderer”, descalç, descambuixat i carregat amb la creu, encarna el Bon Jesús. Darrere-darrere, el batle i s’ajuntament, que havien pres possessió del càrrec el mateix dia dematí.
Del cap de cantó de sa Cortera debaixa l’imatge de la Mare de Déu, portada per quatre jovençans, al mateix temps que el predicador fa el sermó. El pes de la gent a damunt el terraplè de l’esglèsia, fa amollar sa timba, i com un tro esquerdat, el renou de l’enterrossall, gela i atura el cor dels presents. De cop en sec, s’hi mesclen els crits de la gent retgirada i els gemecs dels qui queden enclosos. Gent enterrada viva, baix un caramull d’escombros, agonitzants, enrevoltats de morts, que acaben l’alè fent esforços en va. Ossos romputs com una canya que s’esquerda, i el carrer fet un torrent de pols i de sang. La creu queda feta estelles i el Natzaré roman esclafat baix el pes de les pedres i els seus germans. Els qui poden fugir, corren cap a ca seva, confusos davant tant de dolor i mort.
Inmediatament, el vicari don Nadal Cabrer administra extremuncions, al mateix temps que les campanes comencen a tocar de mort. Les cases veinades, la posada de Ses Erasses, el carreró d’Es Rossells i les porxades de La Sala, es converteixen en hospitals de sang. A damunt les fredes pedres d’es replà hi duen els cadàvers, que amb les vestidures esqueixades i les fesomies desfigurades, ofereixen una visió terrorífica. Amb confusió i desorde cadascú grata per trobar als seus. La magnitut del desastre excusa la feina feta de manera equivocada. El Santíssim fou exposat perquè das fortalessa als dèbils, salut als ferits, consol als afligits i paciència a tots, però de poca cosa va servir.
Durant la nit, ben pocs varen ser els qui aclucaren un ull. El poble era tot un cementeri i qui més qui manco n’hi tenia algun. Quan els amos tornen a ca seva, molts ja no són d’aquest món. Bé pot ser que els estels d’aquella nit il·luminassin tantes llàgrimes com sang havia contemplat el Sol en la seva posta el dia anterior. La disforja desgràcia fa córrer, amb negres colors, com un carrerany de pólvora, la tràgica nova per tota Mallorca. A les tres de la matinada començà la conducció de morts cap al cementeri. Carros carregats de bubuls i fúnebres despulles amortallades amb un llençol bo. A darrere, un acompanyament senzill i al mateix temps aterrador. Si trist va ser l’horabaixa del trenta-ú de març, pitjor va ser l’alba del primer d’abril. El Sol, convertit en làmpara funerària, tan sols va servir per mostrar amb més detall l’orfandat de la nostra vila. Havia arribat l’hora suprema, l’hora de les despedides. La mare terra se disposava a rebre els seus fills. Al cementeri nou ja s’havien cavat síquies, on tapats de calç, per evitar possibles infeccions, reposarien per sempre.
En el mateix lloc, cent anys després, el poble de Felanitx i les mans de l’escultor Joan Maimó, aixecarien un monument a les quatre-centes catorze persones que amb la seva vida marcaren la nostra història. Déu les tenga a la seva Santa Glòria.
Tià “guingaia”
Vet aquí un parell d’imatges de sa timba així com la coneixem avui. El portal de Santa Rosa es va tapar un parell d’anys més tard, encara ara però es pot veure la rosassa que estava part damunt el portal, i la timba es va estrenyer quan la reformaren. I aquesta és la placa que hi col·locà l’Ajuntament de 1869, en el vint-i-cinqué aniversari de s’enterrossall. Just aquí baix, l’àngel que va fer en Joan Maimó, en el mateix lloc del cementeri on descansen les 414 víctimes.
Costumari tradicional. 