En Catalí ja és sortit,
dins es gregal, el veureu.
Sa meva arada no hi veu
en de dia, i vós voleu,
l’amo, que llaur en sa nit ?
És temps de sentir tonades de llaurar, de veure sementers de solcs afilerats i pagesos que sembren a eixams. Aquestes darreres setmanes ha fet bones saons, que ja era ben hora. D’ara i fins a devers Pasco, un poc abans d’auba, mirant de cap a grec, hi surt un estel molt lluent: és en Catalí, que dóna avís an es pareller major que és hora d’escaldar sopes i posar-se en tasca.
Feina del pareller també era la d’enrengar es fogueró de Santa Catalina, s’horabaixa des dia de sa seva festa. Tots es de la casa romanien pendents de sa claredat que se destriaria a damunt es puig de Sant Salvador, just quan sa fosca s’escampa per dins tots es sementers i corterades. Sa carrera de ses cases queda esquitxada d’espires i lluentons, de bots per damunt es foc, de crits i de bulla. Es foc, sempre carregat de misteri, amb aquelles llengos que s’engronsen com un sembrat alt i esponerós, a punt de segar. I és que hom creia que el gra sembrat esdevendrà brins tan alts com la flamarada d’aquells tions, pels sementers que s’hi escampa sa cendra. Es més vells s’ho miren i recorden, enlluernats pes foc, ses seves cames, antany joves per botar aquell caramull de caliuera, i les barcelles de suor que havien mesurat per dins les mateixes corterades que ara esperaven a fer una anyada novella.
Tot això, sols és record d’una bulla i d’una manera de treure sa vida endavant; d’una festa més que manca an es nostro calendari tradicional, com moltes altres més coses; com ses matances mateix, enteses com una festa i no com un jornal a escarada, és clar.
Costumari tradicional. 