Sants i músiques de juny.

Sant Joan Pelós, va vestit de seda… falda i capa de seda, planxades de bell nou; una corona de llautó, lluenta, neta com una patena; una cabellera, aclarida d’embulls, de tants de bots i fues; una careta amb les vetes enmidonades de la suada de l’any passat; una creu lleugera, de llistons; i unes espardenyes blanques, l’espart de les soles, esquinçat de tant de ballar. Això és el nostre Sant Pelós; i bots i títeres !

Hom sap el pas que Sant Joan va tenir amb la Infanta Doña Isabel, i no l’hem de retreure altra vegada, però és cert que això ja venia d’enrere, i a finals del segle XIX, la premsa escrivia d’ell que era un “bufo y carnavalesco personaje” o bé “la ridiculez que encierra en su parte popular la exhibición de un arlequín vestido de manera extravagante y su danza no menos extraña1. No estava de moda, diriem ara. Per sort, fa anys que es va girar la truita, i els felenitxers n’estam gojosos del nostre Sant, fins al punt que l’Ajuntament actual ha fet petició al Consell de Mallorca perquè, juntament amb els Cavallets, Sant Joan Pelós sigui declarat d’interès cultural. Aquest fet, s’acaba de confitar amb la publicació d’un DVD per part de la Fundació Museu Cosme Bauçà i l’Ajuntament, l’any 2005, i gràcies a la feina den Joan Xamena Galmès i n’Andreu Adrover Tirado, i d’altra banda la publicació, enguany, d’un llibre den Ramon Rosselló Vaquer, on s’hi troben gran quantitat de notes dels arxius del Convent i de la Parròquia que fan referència a Sant Joan Pelós, els Cavallets, Àguiles i Sant Marçal, tan llunyanes, que algunes es remunten a l’any 1671.

Per no dir que aquestes publicacions són, per ventura, més importants que el fet en si de declarar aquests balls d’interès cultural, diré que de ben poca cosa ens serviria tal proclamació, si els mateixos felanitxers no en poguessim conèixer la història ni els detalls. Són un fet extraordinari que es mereix tota la meva admiració.

Sant Joan Pelós tornarà ballar, dilluns horabaixa, de les set en amunt, pels carrers de la nostra vila. El sant que cada any balla i bóta ben igual de content i falaguer. Noltros no; noltros de cada any més feixucs i carregats de penes. I aquest ho serà, un any de no massa alegries. Dues persones no hi seran enguany. Dues persones que varen viure per donar vida a Sant Joan i la seva música.

L’amo en Tomeu de sa pipa, qui per més de trenta anys encarnà el Baptista, va deixar aquest món a noranta-set anys, a les acaballes de l’estiu passat. I encara no fa quaranta dies, morí na Francesca Adrover Tirado, que a més de deixar una guiterra orfa de mans que la facin sonar, deixa fet un llarg camí per dignificar la música popular i tradicional, un caramull gros de solfes compostes, cançons de ball i altres tonades, i les fites ben clares d’una vida dedicada a la música i la cultura popular. I a Sant Joan, trenta-dos anys, seguits, d’acompanyar-lo amb la seva guiterra. Persones que, gràcies a la seva feina i exemple, han fet perdurar aquesta, i d’altres tradicions.

.

.

I si no hi ha res de nou, el diumenge de davant, i coincidint amb la festa de Sant Marçal, i fent volta pel mercat dominical, tornarà sortir la música de violí, guiterra i guitarró que acompanya la capta del Sant bisbe.

Es molt difícil, per no dir impossible, imaginar com una música tan sezilla, i una obreria tan petita, arribaren a ser tan populars com ho foren. Avui vivim en un món en que tot fa música, d’ençà que ens aixecam fins que ens tornam colgar: el despertador fa música, el cotxe també, a la feina, molts n’escoltam, la televisió, el telèfon mòbil, etc…, però pensem que aquesta capta, segons algunes notes d’arxiu es remunta a l’any 1842, i per aquelles saons era realment difícil sentir música, fet que segurament la va fer tan popular. Tot i les interrupcions que patí aquesta petita comitiva, molta és la gent que encara la recorda, cosa que ens va empenyer ara fa sis anys a tornar-la al lloc que tenia dins el calendari festiu felanitxer, i és ara, entre Sant Joan i el principi de juliol, quan la gent parteix de bon de veres al port, que torna sonar aquell gemec de violí que la gent escarnia amb allò del gigu-gigu

Tià “guingaia”

1Extret del llibre “Els Cavallets, les Àguiles, Sant Joan Pelós, Sant Marçal i les Sales” de Ramon Rosselló Vaquer.

SJP

Anuncis

Una resposta to “Sants i músiques de juny.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: