Quan encara resplandeixen dins les nostres orelles, els repiulos del flabiol que han fet ballar falaguer Sant Joan Pelós, ja sentim un violí que, gemegant-gemegant, capta per a la festa de Sant Marçal, encara que enguany pareix que aquestes festes han volgut anar tacades de dol.
Felanitx tenia, i conserva encara ara, un calendari de festes fitat aquí i allà, amb músiques i tonades pròpies. Una d’elles, la música de Sant Marçal; aturada, de vegades per força, i d’altres per motius més bajans, una partida de vegades. D’ençà que sabem que l’amo Andreu Xet i l’amo en Toni Bielí es passejaven amb el flabiol i el violí, acompanyant els obrers que captaven, ja dins els primers anys del mil nou-cents, la capta i la música se n’ha anat en orris quatre vegades. La primera, forçada per la II República, quan l’any 1931 es prohibiren les manifestacions religioses al carrer. Però l’any 1934 va tornar a sortir al carrer, interpretada per l’amo en Joan Marilla, l’amo en Joan Boc i l’amo en Guillem Lluc, que feren la darrera capta l’any 1938. Altra aturada, fins que l’Ajuntament de 1949 demana que es restableixi. Aquest pic els sonadors són l’amo en Miquel Calderó, l’amo en Toni Corneta i l’amo en Toni Coloma. Sis o set anys després, la mort del violiner Calderó posà fi altra vegada a la música. Els sonadors de s’Estol des gerricó captaren un any al so del gigu-gigu. Era el 1996 la darrera vegada, fins que l’any 2008 prendria la forma actual.
Si és ver que la capta ha fet fallida quatre vegades, també és ver que ha estat escrita en solfa en quatre ocasions més. La primera, per part de l’Ajuntament de 1920, amb les músiques de Sant Joan Pelós i dels Cavallets. L’estiu de 1926, Baltasar Samper la transcriu de bell nou quan recull material per al Cançoner popular de Catalunya. El músic Bartomeu Oliver Martí en fa una variació per a l’obra Sons de Mallorca, estrenada a Barcelona l’any 1950. I mestre Miquel Perlòia també en fa uns arranjaments propis per al pròleg d’Un ciutadà a matances, estrenat a la vila, l’any cinquata-tres. I per tres vegades n’han enregistrat el so a un format de disc: la Fundació-museu Cosme Bauçà, l’any 1970, el grup Sis Som, en un disc homònim, l’any 1987, i vuit anys després ho va fer s’Estol des gerricó.
Aquesta és la música, la capta i la seva història, en quatre pinzellades, i a dia d’avui miram de conservar-la tal com la coneix encara ara la gent més granada de la vila. Una senzilla comitiva, amb un violí, una guiterra i un guitarró, sona i capta donatius que es destinen a beneficència. La tonada de ritme binari és fresca, alegre i aferradissa. Bé ho demostren els peus de la gent que l’escolta, que sense poder estar aturats, agafen el compàs de la música. I entre l’any la recorden i la cantussen amb aquella cançó que diu…
Gigu-gigu Sant Marçal
que està dins una garriga,
i no pot menjar cap figa
perquè no té figueral.
Haurem d’esperar dotze mesos més per tornar sentir gemegar el violí, que el dia sigui llarg i calent i la nit fresca, que torni l’esplet de figues flors madures, dolces com la mel.
Tià “guingaia”
Costumari tradicional. 