Es vent ha entrat de grec, i pareix que s’estiu ha de ser bo de dur.
Dematinada de Sant Joan, carregada de màgia i misteri. Les herbes curen els vérbols i l’aigua serenada conserva la bellesa. S’arrabassen els alls paus i es reguen els clavellers amb aigua de set pous de vena. L’oratge primer marca d’on bufarà el vent i un Sol ben ros ençata un estiu novell. És el dia més llarg i el Sol ha sortit ballant, falaguer com Sant Joan Pelós.
Sant Joan Pelós,
va vestit de seda…
És el mateix Sant Joan que l’any 1867 pagava dues lliures i dotze sous als sonadors que l’acompanyaven; el mateix que comprava espardenyes noves per vint-i-quatre reals. Sant Joan Pelós que va veure l’Arxiduc, amb un xotet a davall el braç. El mateix Sant que va tenir una topada amb una Infanta malsofrida. Sant Joan Pelós, tan felanitxer com nosaltres mateixos, cada any umpl de llongos i títeres els carrers de la vila a les acaballes de juny. Però mai va dur la mateixa sort una altra música, feta amb les mateixes mans dels sonadors de Sant Joan: és la música de Sant Marçal.
Amb notes d’arxiu que parlen d’uns sonadors devers l’any 1842, començam a encalçar les passes d’una música malmenada i deixada de banda per un parell de vegades, però mai esborrada del cantet de la gent felanitxera. Una tonada que transcriu per primera vegada l’Ajuntament de l’any 1920, i anota “La música de S. Marcial, nadie la baila, únicamente los dos músicos se pasean por toda la población tocándola acompañando a los obreros que hacen la cuestación para dicha festividad el día veinte y nueve de junio por la tarde de todos los años.” Música sonada per l’amo Andreu “xet” i l’amo en Guillem “lluc” fins que l’any 1931 la II República acabà amb totes les manifestacions religioses al carrer. Sant Joan Pelós també va córrer la mateixa sort i va estar un any sense sortir, però la capta de Sant Marçal es torbà un poc més a tornar alçar l’ull. Era l’any 1934 quan sortia una nota al setmanari Es Maculí que deia “Este año siguiendo una tradición interrumpida, el dia de San Pedro, y a petición de algunas personas, saldrá por las calles de la población la popular orguestina, tocando la típica música de Sant Marçal y recaudará fondos para la fiesta de dicho santo.” L’amo en Guillem “lluc”, l’amo en Joan “boc” i l’amo en Miquel “marilla” reprengueren els sons d’aquesta tonada, i música i capta suraren quatre anys més, fins que pel juny de 1939 se gatinyaven els sonadors per mor del repartiment de la colecta de la dansa de Sant Joan Pelós.
Aquesta vegada l’aturada va ser més grossa, i la supressió de l’Obreria i la dura postguerra no afavoriren gens altra eixida de la capta. Onze anys més tard, l’any 1949, l’Ajuntament va acordar “Restablecer, a propuesta del Sr. Vidal, el baile de Sant Joan Pelós i el canto de Sant Marçal, con objeto de continuar esta antigua tradición tan agradable y simpática para los que la recordamos y contemplamos en nuestra infancia.” L’amo en Miquel “calderó”, l’amo en Toni Ximelis i l’amo en Toni “coloma” sonaren tant una música com l’altre durant un parell d’anys. Però l’amo en Miquel, a la seva avançada edat, deixà de sonar i aviat morí. Llavors en Colau Llaneras seria el violinista de Sant Joan Pelós, però ningú continuaria la capta de Sant Marçal.
L‘any 1970, prop de fer vint anys que ningú sonàs aquesta tonada, encara era ben present dins la memòria del nostre poble i la música de Sant Marçal formà part d’un enregistrament discografic editat per la Fundació Mn Cosme Bauçà. Però quedava allà, dins aquell sobre de cartó, a les retxes del solc d’un disc de vinil, i no sortiria al carrer fins l’any 1996, arrel d’un enregistrament de s’Estol des gerricó. El propòsit era clar; Miquel Julià deia a la presentació “no es pretenia fer reviure la festa de Sant Marçal ja que són fora de lloc tant l’espai històric com els arguments que la mantenien. Es tracta simplement d’intentar que no es perdi per a sempre una tonada, una música que és part del patrimoni del poble de Felanitx.” Llàstima que la curolla duràs un sol any i quedàs oblidada una vegada més.
Amb la mateixa intenció, la de no deixar perdre una part del nostre patrimoni musical, el dia de Sant Pere de 2008 ens ajuntàrem na Francisca Maria Asensio, n’Andreu Adrover i un servidor, i de llavors ençà, formant altre vegada la senzilla comitiva de la capta de Sant Marçal, repartint estampes del sant bisbe, escampam pels carrer més cèntrics de la vila el so d’aquella tonada que el nostre poble mai ha oblidat. Esper que per molts d’anys, la vila de Felanitx pugui sentir aquesta música i recordar els mots de la cançó que hom li posava, cantussant…
Gigu-gigu, Sant Marçal
que està dins una garriga,
i no pot menjar cap figa
perquè no té figueral.
Tià “guingaia”
Costumari tradicional. 