31 de desembre. Aquell de 1229…

-Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

  • En tants d’anys com han passat,
    la meva memòria flaca,
    d’aquella festa tan maca
    no en traurà cap ni trellat;
    jo no veig res que em record
    d’aquells temps les alegries …;
    tothom, tothom ja s’és mort,
    i com més transcorren dies
    més se torna el cel funest,
    més i més mon cos s’inclina.
    – Digau-mos-ho prest, padrina!
    Digau-mos-ho prest!

  • Quin dia aquell! Alimares,
    tamborinos, xeremies,
    balls pertot, i galanies
    i alaques riques i rares,
    retaulos, domàs, festers,
    drap-rasos i brenques d’om,
    murta pel mig dels carrers
    i la gent de gom en gom.
    Quin dia aquell de més trui!
    I era avui mateix, mesquina!
    – Tal dia com avui, padrina?
    Tal dia com avui?

-El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots el llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malici
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

  • Callau, i teniu pacienci
    que tot, tot vos ho diré,
    i res més vos contaré
    si no escoltau amb silenci.
    Dons sabreu com en memòria
    del dia de la Conquista
    feien funció de tal glòria,
    que era una cosa mai vista,
    i admiració dels estranys,
    que en venien … de la Xina.
    – Que ja fa molts d’anys, padrina?
    Que ja fa molts d’anys?

  • Ja en fa molts; i s’aplegaven
    davant Cort els cavallers
    i a cavall molts de carrers
    en processó transitaven,
    a la moda antiga armats,
    de cap a peus brufats d’or,
    amb rics mantells adornats
    de lama o tissú del bo;
    per aquí anaven passants
    cap a Santa Catalina.
    – Per aquí davant, padrina?
    Per aquí davant?

  • Per aquí mateix, i amb ells
    anaven vestits de gala
    els tamborers de la Sala,
    macers, mestres i virells,
    i hi anaven els Jurats
    amb les gramelles i els rissos,
    curials i sobreposats,
    el Regiments dels Suïssos,
    i el Duc vestit de Virrei
    amb senyors de sa oficina.
    – Vestit com el Rei, padrina?
    Vestit com el Rei?

  • Tots els frares, els mossons,
    capellans, inquisidors,
    trompes, pífols i tambors,
    el Regiment dels Dragons,
    i després amb creu alçada
    els canonges de la Seu
    i el Bisbe, mitra posada,
    que aquest dia anava a peu,
    i a la fi, per més honor,
    una música divina.
    – Quina processó, padrina!
    Quina processó!

  • I pel mig de la Colcada
    llibrees molt ben vestides
    dels cavalls duien les brides
    que eren de plata daurada.
    Les dames amb cintes d’or
    i gual·laretos estaven
    esperant els cops amb por
    dels ous noscats que tiraven
    tots els seus enamorats,
    com a cortesia fina.
    – Ous noscats heu dit, padrina?
    Qué són ous noscats?

  • Capsetes de cera fina
    ben closes perquè no en surta
    de dedins l’aigua de murta
    o de rosa alexandrina,
    quan les carrosses passaven
    amb les dames, els senyors
    tirant-los-hi les banyaven
    d’aigües de bones olors;
    i els ous noscats de picat
    estaven plens de farina.
    – Que en veure cap mai, padrina,
    d’enfarinolat ?

  • Encara ric d’un senyor.
    Tanta en duia que plorava
    el vespre quan me n’anava
    a davant ca’n Rosselló,
    per veure fermat pel cos
    penjat com una miloca
    un animalot molt gros
    que es deia “El Drac de Na Còca”
    amb barram d’aquí a allà
    i una llengua serpentina.
    – Quina por que em fa, padrina!
    Quina por que em fa!

  • I la processó sortia
    a rodar per devers l’Horta,
    i quan tornava a la Porta
    amb tres cops de creu l’obria.
    Voltava ran – ran murada
    i amb una cara xereca
    davant la Porta Pintada
    el senyor Lluc de la Meca
    entregava al senyor Duc
    les claus dins una bacina.
    – Qui era el senyor Lluc, padrina?
    Qui era el senyor Lluc?

  • Era el senyor Lluc un veí
    dels més facetos i vius,
    cap-de-guaita dels captius,
    com si diguéssem son rei.
    Més titeretero que un lloro,
    amb lo cap ben empolvat,
    representava el Rei Moro
    quan entregà la Ciutat
    an el Gran Conquistador
    de la perla mallorquina.
    – I el botifarró, padrina?
    I el botifarró?

  • Així el ceptre anomenaven
    que duia en les seves mans,
    tots els al·lots ignorants
    que sols de riure es cuidaven;
    amb ell feia postissures,
    bel·landines i felets
    a les nines; i elles, pures,
    reien com a babaluets
    en veure el bastó brunyit
    que era un tronc redó d’auzina.
    – Jo hauria esclafit, padrina!
    Jo hauria esclafit!

  • Ja la Ciutat entregada,
    pujava la processó
    per la costa del Bastió
    fins esser a la Raconada.
    Llavó entrava per davall
    el mateix arc que hi ha allà
    per on diuen que a cavall
    el Rei en Jaume en passà,
    que era el portal principal
    de la ciutat sarraïna.
    – El mateix portal, padrina?
    El mateix portal?
  • El mateix, i a Sant Miquel
    la Colcada s’aturava,
    i una missa allà es cantava
    dant gràcies al Déu del Cel.
    Mentrestant els majordoms,
    els mercaders i els notaris,
    els peons amb los prohoms,
    sobreposats i clavaris,
    i deu cavalls cotoners,
    seguien per ca’n Moixina.
    – I llavó, què més, padrina?
    I llavó, què més?

  • Corria tot el seu curs
    la solemne processó;
    i acabada, en el balcó
    d’Almoina, feia un discurs
    un Regidor dels més savis,
    en el qual feia memòria
    del valor dels nostres avis
    beneint cent noms de glòria;
    bons llinatges! ai! jo en sé
    que ara passen fam canina.
    – Que ho sabeu de bé, padrina!
    Que ho sabeu de bé!

  • I el senyor Lluc, tot encès,
    ben vestit de cap a peus
    mentres treien els arreus
    dels Rei, amb lo cap d’arnès,
    a Cort, feia reverències,
    capades i cortesies,
    i tot eren vossel·lències,
    vosses mercès, senyories;
    i feia, per cobrar nom
    d’agut, bots de pantomima.
    – A davant tothom, padrina?
    A davant tothom?

  • Oh, Senyor! Quantes famílies
    mortes sense successió!
    Ca’n Net el comanador,
    els Sales, els Santacílies,
    ca’n Torrella de Borneta,
    ca’n Ferrandell, ca’n Pujades,
    ca’n Moranta, ca’n Dureta,
    Bergues, Serraltes, Sanglades,
    Sunyers, d’Oms i Desclapers!
    Senyors tots de bandolina.
    – Què de cavallers, padrina!
    Què de cavallers!

  • Ai! tot passa, i quina prova
    que en el món res és etern!
    Tot ho vol a lo modern
    d’aquest segle la gent nova.
    Cadufos dels vells passats
    són, i festes de mal to
    aquelles solemnitats
    que parlaven an el cor;
    poc a poc el món novell
    al món antic assassina.
    – Quin temps era aquell, padrina!
    Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històris.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!

Pere d’Alcàntara Peña i Nicolau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: