Es sermó de s’Hora Santa.

Del Llunari pagès,

de Jaume Oliver d’Albocàsser.

    Mossèn Antoni Muntaner, es vicari Costella. Balindranys d’esclavina rivetada, amples de fona i d’un negre dubtós. Closca adesada de cabells, perquè sa tonsura clerical s’havia ensenyorida de tot, deixant sols damunt els polsos unes llaubades de cabells de lli; i una ànima senzilla, guait no guait, dins el blau del cel des cocó des seus ulls.

Dins sa Setmana de Passió treia de s’humitat de ses caixes de la sacristia i estenia an es Sol ses túniques morades dets encapironats, ses barretines vermelles des jueus i sa seda des penons castigada de floridura i des trenc de cent anys.

 Amb gran esment tornava fer lluir es tall incruent de ses llances rovellades o adreçava sa fragilitat de llauna des raigs que envoltaven la humil figura del Crist des pas des jueus petits.

Amb quina tenresa passava el drap pes front dets apòstols adormits des pas de l’Oració dins l’hort, com si temés no trencar-los es so, aquell so que semblava que no podia durar gaire, donat es mal jaient de ses figures. Pobre renyonada! I quin estirament hauria fet Sant Pere si de cop en sec aquelles imatges haguessin cobrat vida!

A dins es gresol de ses llenternes, hi deixava troçades de ciri com un forc, i just suvora ses andes, un quern de forques per deixar trencar aler an es portadors.

Es Dijous Sant, entrada de fosca, amb gran escàndol de ses mongetes velles que romanien resant i becant qualque mica davant sa Casa Santa, s’armava un petit bogiot d’anar i venir de jovent per ses capelles i la sagristia. Era arribada s’hora des nostro vicari que, amb gest d’estratega i amb sa fórmula ritual de caminau, caminau, ordenava ses teringues d’al·lots i homos i anava companejant es passos i penons, des de ses veixil·les de color virat fins a la Sang preciosa que amb escolta de Guàrdia Civil passava davall tàlem pes nostros carrers.

   Es primers forasters que arribaren a la vila es deixaren guanyar per s’enyorament de sa Setmana Santa de Múrcia, de tanta tradició. I heu de creure que un vespre de Dijous Sant, quan passava el tabernacle de la Mare de Déu dels Dolors, d’un cap de cantó va esclatar el galeig foraster d’una saeta. Dins el silenci amarat de pena de sa nostra Setmana Santa mallorquina, es to esglaiador de sa saeta va esmussar sa nit com si esqueixassin draps de llista. Sa processó es va deturar, vacilant, mentre es foraster feia es seu safanat. Sols es vicari Costella tengué prou serenitat per resoldre aquest petit desconcert dient: Caminau, caminau ves si ara per una sardana nos aturaríem!

   No puc deixar d’esmentar un succeit del qual me poden guardar de mentir homos encara plens de vida.

Era es vespre des Dijous Sant a la Parròquia quan, ja entrada sa processó, es coremer feia es sermó de s’Hora Santa. L’iglésia era plena de gent, a l’altar major de sa Casa Santa flamejava de llums i tota l’atenció des devot auditori estava detinguda per sa parla plena d’unció des predicador que exhortava a tots a sa caritat.

I vet ací que de per dins el Roser es va sentir un renou esborranador de coses que queien i de vidres romputs. Es nostro vicari, tement ja lo pitjor, amb dos llongos fou a dins sa capella del Roser, i quina seria sa impresió i s’enuig quan veu tota aquella destrossa, que poc després amb ses mans a nes cap, sense reparar el moment i el lloc, anava pes reng xerrant fort.

Un vicari jove li sortí a camí dient-li

   -que ha estat?

   -Que ha estat!– digué Mossèn Muntaner -Saps totes aquelles llanternes de vidre? Idoi tot ha desembancalat i està tot fotut!

Davant aquesta expressió que mai no li havia sentida, es vicari jove amb carinyosa intenció va gosar replicar-li. -Muntaner, Nostramo està patent-.A lo que el bon vicari, fora de si, va exclamar: -Patent! I es que no mos basten setanta duros!

     Jo sempre he pensat que Mossèn Muntaner, es dies de processons fa córrer es milà enterenyinat d’estels de sa nit de març i des del Cel guaita i treu es cap, tos de fresc, a un des caps de cantons de la vila.-Això no hi era de temps meu, deu exclamar, quan entre flamarades de ciris passa el Sant Crist des Convent, o quan enmig d’un núvol d’encens veu arribar el pas des Sant Enterro. Aidat per un àngel eixerevit el m’imagin contant ses files d’encapironats …dos-cents, dos-cents vint…i encara en venen més…

I suspit que no enyora el Cel quan veu desembocar, carrer des Convent per avall, un torrent de llums, quan s’aire li torna des penyalar de sa mola sa trista tonada del Conturbata sunt omnia ossa mea, i conta i reconta ses llanternes de pietoses i entelades transparències que ell tants d’anys va netejar.

Llunari pagès.

Jaume Oliver d’Albocàsser.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: