-Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
- Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

• En tants d’anys com han passat,
  la meva memòria flaca,
  d’aquella festa tan maca
  no en traurà cap ni trellat;
  jo no veig res que em record
  d’aquells temps les alegries …;
  tothom, tothom ja s’és mort,
  i com més transcorren dies
  més se torna el cel funest,
  més i més mon cos s’inclina.
  - Digau-mos-ho prest, padrina!
  Digau-mos-ho prest!

• Quin dia aquell! Alimares,
  tamborinos, xeremies,
  balls pertot, i galanies
  i alaques riques i rares,
  retaulos, domàs, festers,
  drap-rasos i brenques d’om,
  murta pel mig dels carrers
  i la gent de gom en gom.
  Quin dia aquell de més trui!
  I era avui mateix, mesquina!
  - Tal dia com avui, padrina?
  Tal dia com avui?

-El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots el llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malici
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
- Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

• Callau, i teniu pacienci
  que tot, tot vos ho diré,
  i res més vos contaré
  si no escoltau amb silenci.
  Dons sabreu com en memòria
  del dia de la Conquista
  feien funció de tal glòria,
  que era una cosa mai vista,
  i admiració dels estranys,
  que en venien … de la Xina.
  - Que ja fa molts d’anys, padrina?
  Que ja fa molts d’anys?

• Ja en fa molts; i s’aplegaven
  davant Cort els cavallers
  i a cavall molts de carrers
  en processó transitaven,
  a la moda antiga armats,
  de cap a peus brufats d’or,
  amb rics mantells adornats
  de lama o tissú del bo;
  per aquí anaven passants
  cap a Santa Catalina.
  - Per aquí davant, padrina?
  Per aquí davant?

• Per aquí mateix, i amb ells
  anaven vestits de gala
  els tamborers de la Sala,
  macers, mestres i virells,
  i hi anaven els Jurats
  amb les gramelles i els rissos,
  curials i sobreposats,
  el Regiments dels Suïssos,
  i el Duc vestit de Virrei
  amb senyors de sa oficina.
  - Vestit com el Rei, padrina?
  Vestit com el Rei?

• Tots els frares, els mossons,
  capellans, inquisidors,
  trompes, pífols i tambors,
  el Regiment dels Dragons,
  i després amb creu alçada
  els canonges de la Seu
  i el Bisbe, mitra posada,
  que aquest dia anava a peu,
  i a la fi, per més honor,
  una música divina.
  - Quina processó, padrina!
  Quina processó!

• I pel mig de la Colcada
  llibrees molt ben vestides
  dels cavalls duien les brides
  que eren de plata daurada.
  Les dames amb cintes d’or
  i gual·laretos estaven
  esperant els cops amb por
  dels ous noscats que tiraven
  tots els seus enamorats,
  com a cortesia fina.
  - Ous noscats heu dit, padrina?
  Qué són ous noscats?

• Capsetes de cera fina
  ben closes perquè no en surta
  de dedins l’aigua de murta
  o de rosa alexandrina,
  quan les carrosses passaven
  amb les dames, els senyors
  tirant-los-hi les banyaven
  d’aigües de bones olors;
  i els ous noscats de picat
  estaven plens de farina.
  - Que en veure cap mai, padrina,
  d’enfarinolat ?

• Encara ric d’un senyor.
  Tanta en duia que plorava
  el vespre quan me n’anava
  a davant ca’n Rosselló,
  per veure fermat pel cos
  penjat com una miloca
  un animalot molt gros
  que es deia “El Drac de Na Còca”
  amb barram d’aquí a allà
  i una llengua serpentina.
  - Quina por que em fa, padrina!
  Quina por que em fa!

• I la processó sortia
  a rodar per devers l’Horta,
  i quan tornava a la Porta
  amb tres cops de creu l’obria.
  Voltava ran – ran murada
  i amb una cara xereca
  davant la Porta Pintada
  el senyor Lluc de la Meca
  entregava al senyor Duc
  les claus dins una bacina.
  - Qui era el senyor Lluc, padrina?
  Qui era el senyor Lluc?

• Era el senyor Lluc un veí
  dels més facetos i vius,
  cap-de-guaita dels captius,
  com si diguéssem son rei.
  Més titeretero que un lloro,
  amb lo cap ben empolvat,
  representava el Rei Moro
  quan entregà la Ciutat
  an el Gran Conquistador
  de la perla mallorquina.
  - I el botifarró, padrina?
  I el botifarró?

• Així el ceptre anomenaven
  que duia en les seves mans,
  tots els al·lots ignorants
  que sols de riure es cuidaven;
  amb ell feia postissures,
  bel·landines i felets
  a les nines; i elles, pures,
  reien com a babaluets
  en veure el bastó brunyit
  que era un tronc redó d’auzina.
  - Jo hauria esclafit, padrina!
  Jo hauria esclafit!

• Ja la Ciutat entregada,
  pujava la processó
  per la costa del Bastió
  fins esser a la Raconada.
  Llavó entrava per davall
  el mateix arc que hi ha allà
  per on diuen que a cavall
  el Rei en Jaume en passà,
  que era el portal principal
  de la ciutat sarraïna.
  - El mateix portal, padrina?
  El mateix portal?

• El mateix, i a Sant Miquel
  la Colcada s’aturava,
  i una missa allà es cantava
  dant gràcies al Déu del Cel.
  Mentrestant els majordoms,
  els mercaders i els notaris,
  els peons amb los prohoms,
  sobreposats i clavaris,
  i deu cavalls cotoners,
  seguien per ca’n Moixina.
  - I llavó, què més, padrina?
  I llavó, què més?

• Corria tot el seu curs
  la solemne processó;
  i acabada, en el balcó
  d’Almoina, feia un discurs
  un Regidor dels més savis,
  en el qual feia memòria
  del valor dels nostres avis
  beneint cent noms de glòria;
  bons llinatges! ai! jo en sé
  que ara passen fam canina.
  - Que ho sabeu de bé, padrina!
  Que ho sabeu de bé!

• I el senyor Lluc, tot encès,
  ben vestit de cap a peus
  mentres treien els arreus
  dels Rei, amb lo cap d’arnès,
  a Cort, feia reverències,
  capades i cortesies,
  i tot eren vossel·lències,
  vosses mercès, senyories;
  i feia, per cobrar nom
  d’agut, bots de pantomima.
  - A davant tothom, padrina?
  A davant tothom?

• Oh, Senyor! Quantes famílies
  mortes sense successió!
  Ca’n Net el comanador,
  els Sales, els Santacílies,
  ca’n Torrella de Borneta,
  ca’n Ferrandell, ca’n Pujades,
  ca’n Moranta, ca’n Dureta,
  Bergues, Serraltes, Sanglades,
  Sunyers, d’Oms i Desclapers!
  Senyors tots de bandolina.
  - Què de cavallers, padrina!
  Què de cavallers!

• Ai! tot passa, i quina prova
  que en el món res és etern!
  Tot ho vol a lo modern
  d’aquest segle la gent nova.
  Cadufos dels vells passats
  són, i festes de mal to
  aquelles solemnitats
  que parlaven an el cor;
  poc a poc el món novell
  al món antic assassina.
  - Quin temps era aquell, padrina!
  Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històris.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
- Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!

Pere d’Alcàntara Peña i Nicolau.

Fa més de vuit dies que comencen foc amb les clovelles d’ametlla que l’amo ha trencat, per fer vetllada, perquè és hora de fer el torró. La madona ja ha pastat i té les coques a punt d’enfornar, i a dins el rebost, una dotzena i mitja de panades de bona mida esperen els familiars que es dia de Nadal i la segona festa vendran a donar els molts d’anys. Els menuts van desimvolts per enrengar el betlem. A davall l’escala o a un racó de l’aigovés, la taula de les matances o una post amb dos banquets i uns faldons de domàs. Unes muntanyes de soca de figuera o un parell d’estelles sanes d’ametller, una garriga de brots d’estepa, caminois de serradís i tanques de terra de mata o call vermell, pastures d’herba de la roca i un mirall que vol ser la mar. I a s’enfront, la cova; de macs de torrent i degotissos, i ample per donar cabuda al Misteri i a tota la tropa d’homoniqueus de test que s’atraquen a veure el Bonjesuset. I els al·lots que tenen més paciència retallen neules amb dibuixos i brodadures.

Dissabte de Nadal horabaixa la madona ja comença a preparar el dinar del sendemà, que han de venir tots. Entrada de fosca encenen un tió des més grossos, es tió de Nadal, per tenir la casa ben calenta, i el vespre, amb una fua sopen aviat, d’una llesca de pa i llonganissa torrada o un botifarró, si ha fet les matances tardanes. I ja és ben hora d’anar a Matines. La Parròquia lluu, el betlem és una monada, i l’orgue fa un estrall de sons i repiulos. A mitjanit, un sibil·ler menut, però amb una veu tan fina com els àngels, s’enfila a la trona i canta les desgraciades senyes del Judici.

Gran foc de Cel davallarà,

mars, fonts i rius, tot cremarà.

Daran los peixos horribles crits

perdent los seus naturals delits.

Nadal dematí. Dia d’anar a veure quatre betlems i els concos i ties, que ans de migdia han d’acabar d’enllestir el dinar. Arròs, porcella i endiot rostit, coca i tota casta de torró i de suc. Hores de seure a la taula, i els menuts, enfilats damunt la cadira diuen la poesia, i els més grans s’eixuguen una llagrimeta quan els donen els molts d’anys. No poden ser molts ja, pensen, i més si enguany ja hi fa falta qualcú. El ritual antic de besar mans, mans que llavor deixen caure un duro de plata. I el dia de la segona festa dinen a ca ella.

Amb manco rebumbori les festes arriben fins al dia d’Els Reis, bulla grossa dels més petits quan veuen que les seves sabates són buides de faves o garroves que havien deixat pel cavall del rei, i just devora hi ha un cavallet de cartó o una rutla, i una pepa per la nina. El mateix dia horabaixa a alguns llocs hi representaven Els Reis, restes d’un antic acte sacramental de l’Adoració. Molt coneguts són els versos del Rei Herodes, que més encès que un misto crida

-Que te pareix, secretari,

que hi puc anar confiat,

amb un poble que s’ha alçat

a favor des meu contrari ?

La cosa acaba amb una enrabiada feresta i dos dimoniots que el tiren a dins l’infern fet de flamarades de quatre papers de diari. I per aquell temps no hi havia més entreteniments que aquest. Darrere tot això hi vendrà Sant Antoni, els darrers dies… però també la feina feixuga, perquè no tot és tan bo d’hermosellar com aquestes quatre pinzellades de Nadal. Ara només em queda desitjar-vos que passeu unes bones festes, que tengueu un any tan bo o millor que aquest, i que entre tots no deixem que tot això caigui en el més trist oblit.

Tià “guingaia”

]]> http://costumaritradicional.wordpress.com/2011/12/24/nadal-daltre-temps/feed/ 0 Tià "guingaia" DSC_0066 DSC_0068 DSC_0071 DSC_0072 DSC_0074 DSC_0075 DSC_0077 DSC_0081 DSC_0086 DSC_0090 DSC_0093 DSC_0095 DSC_0097 http://costumaritradicional.wordpress.com/2011/11/25/foguerons-de-llenya-humida/ http://costumaritradicional.wordpress.com/2011/11/25/foguerons-de-llenya-humida/#comments Fri, 25 Nov 2011 21:06:37 +0000 costumaritradicional http://costumaritradicional.wordpress.com/?p=1068 ]]> En Catalí ja és sortit,

dins es gregal, el veureu.

Sa meva arada no hi veu

en de dia, i vós voleu,

l’amo, que llaur en sa nit ?

  És temps de sentir tonades de llaurar, de veure sementers de solcs afilerats i pagesos que sembren a eixams. Aquestes darreres setmanes ha fet bones saons, que ja era ben hora. D’ara i fins a devers Pasco, un poc abans d’auba, mirant de cap a grec, hi surt un estel molt lluent: és en Catalí, que dóna avís an es pareller major que és hora d’escaldar sopes i posar-se en tasca.

    Feina del pareller també era la d’enrengar es fogueró de Santa Catalina, s’horabaixa des dia de sa seva festa. Tots es de la casa romanien pendents de sa claredat que se destriaria a damunt es puig de Sant Salvador, just quan sa fosca s’escampa per dins tots es sementers i corterades. Sa carrera de ses cases queda esquitxada d’espires i lluentons, de bots per damunt es foc, de crits i de bulla. Es foc, sempre carregat de misteri, amb aquelles llengos que s’engronsen com un sembrat alt i esponerós, a punt de segar. I és que hom creia que el gra sembrat esdevendrà brins tan alts com la flamarada d’aquells tions, pels sementers que s’hi escampa sa cendra. Es més vells s’ho miren i recorden, enlluernats pes foc, ses seves cames, antany joves per botar aquell caramull de caliuera, i les barcelles de suor que havien mesurat per dins les mateixes corterades que ara esperaven a fer una anyada novella.

    Tot això, sols és record d’una bulla i d’una manera de treure sa vida endavant; d’una festa més que manca an es nostro calendari tradicional, com moltes altres més coses; com ses matances mateix, enteses com una festa i no com un jornal a escarada, és clar.

   És ben ver que enguany el temps va ben girat. Estiu tardà i setembre més eixut que un suro. La calor encara no ha minvat, més que un poc de fresca d’auba. S’estivet de Sant Miquel, enlloc de ser de dies estirats com tots els altres, se va tapar i va fer quatre gotes comptades. Ara a principi d’octubre, sol fer dies molt tapats o plovers, que la gent coneix com sa cordonada de Sant Francesc. Enguany s’ha tornat estirar de ses quatre boires de Sant Miquel. Vaja un temps…

Els vents dominants marquen el temps de tot l’any. Si bufa de ponent plou poc, i si bufa de llevant, llebeig o tramuntana assegura aigua per tot l’any. Si no fa vent, les aigües són primes, i si el vent se mou de prest, plourà de llevant.

Pensau que enguany Sant Joan va entrar de grec i de tramuntana, i ahir a mitjan dematí se va moure vent d’aquesta banda.

És ver que si hem de creure això, l’any que vé toca ser de saons. Així i tot la Roda Perpètua dóna l’any que vé i dos més de seguits no gaire bons i el que fa quatre, molt xerec. Sia com sia, amb tants de pronòstics i endevinadors, faci el temps que faci, és ben segur que un o l’altre endevinaran.

   Ara, arribats a Sant Bernat, -així mateix fa devers vuit dies-, el temps s’ha encalentit fort ferm. Dies de bascota i nits calentes. L’oratge que passa pareix la boca d’un forn, i la terra bull com encara no ho havia fet enguany.

   Mem si ara durem el temps girat i això encara se rescabalarà ?

Dematinada de Sant Joan, carregada de màgia i misteri. Les herbes curen els vérbols i l’aigua serenada conserva la bellesa. S’arrabassen els alls paus i es reguen els clavellers amb aigua de set pous de vena. L’oratge primer marca d’on bufarà el vent i un Sol ben ros ençata un estiu novell. És el dia més llarg i el Sol ha sortit ballant, falaguer com Sant Joan Pelós.

Sant Joan Pelós,

va vestit de seda…

És el mateix Sant Joan que l’any 1867 pagava dues lliures i dotze sous als sonadors que l’acompanyaven; el mateix que comprava espardenyes noves per vint-i-quatre reals. Sant Joan Pelós que va veure l’Arxiduc, amb un xotet a davall el braç. El mateix Sant que va tenir una topada amb una Infanta malsofrida. Sant Joan Pelós, tan felanitxer com nosaltres mateixos, cada any umpl de llongos i títeres els carrers de la vila a les acaballes de juny. Però mai va dur la mateixa sort una altra música, feta amb les mateixes mans dels sonadors de Sant Joan: és la música de Sant Marçal.

Amb notes d’arxiu que parlen d’uns sonadors devers l’any 1842, començam a encalçar les passes d’una música malmenada i deixada de banda per un parell de vegades, però mai esborrada del cantet de la gent felanitxera. Una tonada que transcriu per primera vegada l’Ajuntament de l’any 1920, i anota “La música de S. Marcial, nadie la baila, únicamente los dos músicos se pasean por toda la población tocándola acompañando a los obreros que hacen la cuestación para dicha festividad el día veinte y nueve de junio por la tarde de todos los años.” Música sonada per l’amo Andreu “xet” i l’amo en Guillem “lluc” fins que l’any 1931 la II República acabà amb totes les manifestacions religioses al carrer. Sant Joan Pelós també va córrer la mateixa sort i va estar un any sense sortir, però la capta de Sant Marçal es torbà un poc més a tornar alçar l’ull. Era l’any 1934 quan sortia una nota al setmanari Es Maculí que deia “Este año siguiendo una tradición interrumpida, el dia de San Pedro, y a petición de algunas personas, saldrá por las calles de la población la popular orguestina, tocando la típica música de Sant Marçal y recaudará fondos para la fiesta de dicho santo.” L’amo en Guillem “lluc”, l’amo en Joan “boc” i l’amo en Miquel “marilla” reprengueren els sons d’aquesta tonada, i música i capta suraren quatre anys més, fins que pel juny de 1939 se gatinyaven els sonadors per mor del repartiment de la colecta de la dansa de Sant Joan Pelós.

Aquesta vegada l’aturada va ser més grossa, i la supressió de l’Obreria i la dura postguerra no afavoriren gens altra eixida de la capta. Onze anys més tard, l’any 1949, l’Ajuntament va acordar “Restablecer, a propuesta del Sr. Vidal, el baile de Sant Joan Pelós i el canto de Sant Marçal, con objeto de continuar esta antigua tradición tan agradable y simpática para los que la recordamos y contemplamos en nuestra infancia.” L’amo en Miquel “calderó”, l’amo en Toni Ximelis i l’amo en Toni “coloma” sonaren tant una música com l’altre durant un parell d’anys. Però l’amo en Miquel, a la seva avançada edat, deixà de sonar i aviat morí. Llavors en Colau Llaneras seria el violinista de Sant Joan Pelós, però ningú continuaria la capta de Sant Marçal.

L‘any 1970, prop de fer vint anys que ningú sonàs aquesta tonada, encara era ben present dins la memòria del nostre poble i la música de Sant Marçal formà part d’un enregistrament discografic editat per la Fundació Mn Cosme Bauçà. Però quedava allà, dins aquell sobre de cartó, a les retxes del solc d’un disc de vinil, i no sortiria al carrer fins l’any 1996, arrel d’un enregistrament de s’Estol des gerricó. El propòsit era clar; Miquel Julià deia a la presentació “no es pretenia fer reviure la festa de Sant Marçal ja que són fora de lloc tant l’espai històric com els arguments que la mantenien. Es tracta simplement d’intentar que no es perdi per a sempre una tonada, una música que és part del patrimoni del poble de Felanitx.” Llàstima que la curolla duràs un sol any i quedàs oblidada una vegada més.

Amb la mateixa intenció, la de no deixar perdre una part del nostre patrimoni musical, el dia de Sant Pere de 2008 ens ajuntàrem na Francisca Maria Asensio, n’Andreu Adrover i un servidor, i de llavors ençà, formant altre vegada la senzilla comitiva de la capta de Sant Marçal, repartint estampes del sant bisbe, escampam pels carrer més cèntrics de la vila el so d’aquella tonada que el nostre poble mai ha oblidat. Esper que per molts d’anys, la vila de Felanitx pugui sentir aquesta música i recordar els mots de la cançó que hom li posava, cantussant…

Gigu-gigu, Sant Marçal

que està dins una garriga,

i no pot menjar cap figa

perquè no té figueral.

Tià “guingaia”

en ses mans hi duu un rastell,

i a s’Horta pensen amb ell

perquè el tenen per patró.

de Jaume Oliver d’Albocàsser.

    Mossèn Antoni Muntaner, es vicari Costella. Balindranys d’esclavina rivetada, amples de fona i d’un negre dubtós. Closca adesada de cabells, perquè sa tonsura clerical s’havia ensenyorida de tot, deixant sols damunt els polsos unes llaubades de cabells de lli; i una ànima senzilla, guait no guait, dins el blau del cel des cocó des seus ulls.

Dins sa Setmana de Passió treia de s’humitat de ses caixes de la sacristia i estenia an es Sol ses túniques morades dets encapironats, ses barretines vermelles des jueus i sa seda des penons castigada de floridura i des trenc de cent anys.

 Amb gran esment tornava fer lluir es tall incruent de ses llances rovellades o adreçava sa fragilitat de llauna des raigs que envoltaven la humil figura del Crist des pas des jueus petits.

Amb quina tenresa passava el drap pes front dets apòstols adormits des pas de l’Oració dins l’hort, com si temés no trencar-los es so, aquell so que semblava que no podia durar gaire, donat es mal jaient de ses figures. Pobre renyonada! I quin estirament hauria fet Sant Pere si de cop en sec aquelles imatges haguessin cobrat vida!

A dins es gresol de ses llenternes, hi deixava troçades de ciri com un forc, i just suvora ses andes, un quern de forques per deixar trencar aler an es portadors.

Es Dijous Sant, entrada de fosca, amb gran escàndol de ses mongetes velles que romanien resant i becant qualque mica davant sa Casa Santa, s’armava un petit bogiot d’anar i venir de jovent per ses capelles i la sagristia. Era arribada s’hora des nostro vicari que, amb gest d’estratega i amb sa fórmula ritual de caminau, caminau, ordenava ses teringues d’al·lots i homos i anava companejant es passos i penons, des de ses veixil·les de color virat fins a la Sang preciosa que amb escolta de Guàrdia Civil passava davall tàlem pes nostros carrers.

   Es primers forasters que arribaren a la vila es deixaren guanyar per s’enyorament de sa Setmana Santa de Múrcia, de tanta tradició. I heu de creure que un vespre de Dijous Sant, quan passava el tabernacle de la Mare de Déu dels Dolors, d’un cap de cantó va esclatar el galeig foraster d’una saeta. Dins el silenci amarat de pena de sa nostra Setmana Santa mallorquina, es to esglaiador de sa saeta va esmussar sa nit com si esqueixassin draps de llista. Sa processó es va deturar, vacilant, mentre es foraster feia es seu safanat. Sols es vicari Costella tengué prou serenitat per resoldre aquest petit desconcert dient: Caminau, caminau ves si ara per una sardana nos aturaríem!

   No puc deixar d’esmentar un succeit del qual me poden guardar de mentir homos encara plens de vida.

Era es vespre des Dijous Sant a la Parròquia quan, ja entrada sa processó, es coremer feia es sermó de s’Hora Santa. L’iglésia era plena de gent, a l’altar major de sa Casa Santa flamejava de llums i tota l’atenció des devot auditori estava detinguda per sa parla plena d’unció des predicador que exhortava a tots a sa caritat.

I vet ací que de per dins el Roser es va sentir un renou esborranador de coses que queien i de vidres romputs. Es nostro vicari, tement ja lo pitjor, amb dos llongos fou a dins sa capella del Roser, i quina seria sa impresió i s’enuig quan veu tota aquella destrossa, que poc després amb ses mans a nes cap, sense reparar el moment i el lloc, anava pes reng xerrant fort.

Un vicari jove li sortí a camí dient-li

   -que ha estat?

   -Que ha estat!- digué Mossèn Muntaner -Saps totes aquelles llanternes de vidre? Idoi tot ha desembancalat i està tot fotut!

Davant aquesta expressió que mai no li havia sentida, es vicari jove amb carinyosa intenció va gosar replicar-li. -Muntaner, Nostramo està patent-.A lo que el bon vicari, fora de si, va exclamar: -Patent! I es que no mos basten setanta duros!

     Jo sempre he pensat que Mossèn Muntaner, es dies de processons fa córrer es milà enterenyinat d’estels de sa nit de març i des del Cel guaita i treu es cap, tos de fresc, a un des caps de cantons de la vila.-Això no hi era de temps meu, deu exclamar, quan entre flamarades de ciris passa el Sant Crist des Convent, o quan enmig d’un núvol d’encens veu arribar el pas des Sant Enterro. Aidat per un àngel eixerevit el m’imagin contant ses files d’encapironats …dos-cents, dos-cents vint…i encara en venen més…

I suspit que no enyora el Cel quan veu desembocar, carrer des Convent per avall, un torrent de llums, quan s’aire li torna des penyalar de sa mola sa trista tonada del Conturbata sunt omnia ossa mea, i conta i reconta ses llanternes de pietoses i entelades transparències que ell tants d’anys va netejar.

Llunari pagès.

Jaume Oliver d’Albocàsser.