Màgia i misteri a trenc d’alba.

SANT JOAN.

 Ja estam que les fogueres, altre temps freqüents a molts de pobles, decantaven els maleficis i les desgràcies, però la vertadera màgia de Sant Joan és a sortida de Sol. El moment de renèixer cada dia. El Sol que balla, si el miram a través d’un fogasser o projectat dins un ribell d’aigua.

 L’aigua és un element que agafa certs poders en aquest moment. Si ens posam en remull a la mar, no estarem malalts de tot l’any. Hi ha qui rega els clavellers amb aigua de set pous de vena diferents, convençut que rebentaran i faran clavells de set colors. I l’aigua serenada la nit anterior, per rentar-se la cara, per conservar la bellesa.

 A sortida de Sol, els pagesos senyaven l’era amb una creu feta amb el dit untat de saliva, que decantava les formigues. La primera bufada de vent, vengui d’on vengui, serà la direcció que bufarà tot l’estiu. Diuen que si espolsen els arbres que tenen poll, no en tornaran tenir mai més. La primera herba que veien curava els vérbols de la pell, just de fregar-se la saba. Els alls sembrats el dia de Sant Pau, si s’arrabassen abans de sortir el Sol, també adquireixen propietats curatives. Encara avui són molts els nins trencats que acudeixen a passar pel vimer de s’Hort des Correu, prop de Manacor.

 El Sol, vermell com una magrana, que crema, com l’amor de les fadrines, que el vespre abans de colgar-se, han posat tres faves davall el llit, una sencera, una cellada i l’altra pelada. Dematí posen mà, i en treuen una. Segons quina agafen ja podeu saber si el seu home serà ric o pobre.

 

Per ventura l’any que ve en parlarem, però no vull acabar sense recordar els quatre bots i jutipiris de Sant Joan Pelós, i donar els “Molts d’anys !” a Joans i Joanes, que són molts.

 Tià “guingaia”

Fotografia de la Fundació Mn Cosme Bauçà.